Una parella visitava una petita
botiga del centre de Londres.
- Em permet veure aquesta
tasseta?, va demanar la dona.
- No he vist mai res tan bonic.
La tasseta va començar a explicar
la seva història:
- No sempre he estat així. Fa molt
de temps era només una mica de fang, però un artesà em va prendre
entre les mans per donar-me forma.
Jo em vaig desesperar i li vaig
cridar:
-Si us plau, deixi'm en pau.
Però ell em va somriure i em va
dir:
- Aguanta una mica més; encara no
és temps.
Després em va posar en un forn,
mai no havia sentit tanta calor. Vaig tocar la porta a través del
vidre i vaig poder llegir als llavis del meu artesà:
- Aguanta una mica més, encara no
és temps.
Quan per fi va obrir la porta, em
va posar en un prestatge; però tot just m'havia refrescat, va
començar a fregar-me i em va aplicar diverses pintures; sentia que
m'ofegava.
- Si us plau, deixa'm en pau - li
cridava.
Però ell només em deia:
- Aguanta una mica més, encara no
és temps.
Quan vaig pensar que havia acabat
la meva tortura em va ficar en un altre forn molt més calent. Vaig
pensar que allò acabaria amb mi. Li vaig implorar que em tragués,
li vaig preguntar si s'havia tornat boig. Vaig cridar, vaig plorar,
però el meu artesà només em deia:
- Aguanta una mica més, encara no
és temps.
Em vaig preguntar si hi hauria
esperança de sobreviure però per alguna raó vaig aguantar. Va ser
llavors quan va obrir la porta i em va agafar afectuosament per
portar-me a un lloc preciós. Allí totes les tasses eren
meravelloses, veritables obres d'art. Lluïen, com només passa en
els somnis. Vaig comprendre que estava en una botiga de categoria.
Davant meu hi havia un mirall, una d'aquelles meravelles era jo. No
podia creure-ho, aquesta no podia ser jo.
El meu artesà llavors em va dir:
- Sé que vas patir en ser modelada
per les meves mans, però contempla ara la teva bellesa. I si
t'hagués deixat com eres el principi?. Ara ets una obra acabada, la
que vaig imaginar quan et vaig començar a formar.
Adaptat per Assumpció Salat i
Bertran
|