|
Us comparteixo el cas de la
Silvia, està inspirat en casos de persones i alumnes que han
compartit amb mi:
"Porto més de deu anys separada del meu marit, tot i la
separació física, la emocional encara és una mica difícil per mi,
però sé que no podem estar junts, no funciona, no ens entenem com a
parella.
No som parella, però si som família, i per a mi ha estat i és el
pare dels meus fills i el respecto i hem anat mantenint una relació
correcta de cara a la família i als nostres fills.
Ara fa poc la vida m'ha presentat una prova, la meva filla m'ha dit
que el meu marit té parella, aquesta notícia m’ha afectat a nivell
emocional i fins hi tot m'ha fet plorar, no sé si per això o per
altres coses que ja portava dins meu.
Se, que ell ha de fer la seva vida i ho accepto.
Per mi és un dol, perquè no m'havia separat d'ell emocionalment del
tot ....
La qüestió és que tinc dolor i encara tinc ganes de plorar. He pres
la decisió de no veure'l més, no vull interferències al meu procés,
li desitjo que li vagi tot bé, però jo em vull cuidar.
Els meus fills ho porten bé .
Però hi ha un tema: jo no vull compartir cap menjar familiar amb
ell i la meva filla m’ho està demanant, per un dels dies de Nadal,
que faig el dinar a casa meva.
Creus que faig el correcte de negar-me a que vingui a casa meva a
dinar?
Tinc que treballar l'acceptació i cedir al que em demana la meva
filla i vingui a dinar?
Per part meva, el meu cor em diu que no.
Vull respectar-me i fer el meu camí."
Reflexions
sobre el cas:
Silvia felicitats ho estàs portant molt bé, estàs fent molt bé el
teu procés d'acceptació de que ell té tot el dret a tenir una
parella. Ell sempre serà el pare dels teus fills.
I aquí es on ve ara la teva prova
aquests Nadals. Tens dolor degut als sentiments que poc a poc
s'aniran sanant i calmant. Tu saps que des de la saviesa hauries, i
ja hi arribaràs, a estar ben contenta de que tingui parella i sigui
feliç. Encara no hi has arribat, dóna't temps, ja hi arribaràs.
I en el cas del Nadal i de la teva filla, parla sincerament amb
ella i li expliques el que sents en aquests moments i li dius també
que saps que amb el temps ho curaràs i fins hi tot estaràs feliç de
que ell sigui feliç.
Potser que la filla deixi d'insistir o potser t'ajuda a fer-te
veure que ja estàs més preparada del que et penses i podeu fer tots
com a família un dinar junts.
El més important no es el fet de veure o no veure al teu ex marit.
El més important és el teu procés intern d'acceptació, de que tot
està perfecte i de que tu pots estar molt bé faci el que faci ell.
Imagina't que la notícia enlloc de ser que té parella fos que té
una malaltia a superar llavors ho veuries ben diferent. Ara bé en
el fons és el mateix, tenir parella, es tenir una prova o lliçó de
vida i tenir una malaltia també és un altra prova o lliçó de vida,
les dues coses son neutres, ni bones, ni dolentes, neutres, es la
nostra ment, el nostre ego, el que ens fa interpretar una cosa com
a bona i l'altra com a dolenta. I no és així!!!
Tot son proves i lliçons de vida que hem de saber acceptar com a
oportunitats de creixement i millora interna, i no qualificar-les
de coses bones o dolentes, és veritat que algunes proves són o
semblen d'entrada més agradables que d'altres, però ves a saber,
quantes vegades veiem que allò que semblava tant bo, acaba
convertint-se en quelcom més desagradable i a la inversa.
Ara bé cal tenir present que aquesta qualificació de bo i dolent la
fa la nostra ment ignorant, la saviesa ens ensenya que les lliçons
i les situacions de la vida son sempre neutres.
Assumpció
Salat
|
