Us deixo un extracte d'unes reflexions per veure que en penseu.
Som a vegades poc autèntics a l'hora d'expressar el que sentim?
Els altres ens ho noten?
Després de la mort d’en Bankei, un home cec que vivia prop d'ell i el coneixia bé, li explicava a un amic: Com que estic privat de la vista, em resulta impossible distingir els trets de la cara d’una persona, així que he de jutjar el seu caràcter pel so de la veu. Generalment quan sento algú que felicita algú altre per la seva bona sort o pel seu èxit en la vida, també hi percebo un to d’enveja secreta. I quan el que expressa és condolença per la desgracia aliena, hi detecto alhora un cert plaer i una certa satisfacció, com si, en realitat, el que se’n compadeix estigués veient en el fracàs de l’altre alguna mena de guany que ell encara pot assolir. Tanmateix, al llarg de tota la meva experiència, la veu d’en Bankei no ha deixat mai de ser sincera. Sempre que pronunciava paraules de felicitat jo no hi sentia cap altra cosa que felicitat; i quan el que manifestava era tristesa, tot el que hi sentia era tristesa. | 
