EL TREBALL EN EQUIP

En un petit poble, hi havia una diminuta fusteria coneguda pels mobles que allí es fabricaven. Un bon dia les eines van decidir reunir-se en assemblea per a polir les seves diferències. Un cop van estar totes reunides, el martell, en qualitat de president va prendre la paraula.

-Estimats companys, ja estem constituïts en assemblea. ¿Quin és el problema?. -Has de dimitir- van exclamar moltes veus.

-¿Quina és la raó? – va preguntar el martell. -¡Fas massa soroll!- es va sentir al fons de la sala, al mateix temps que els demés afirmaven amb els seus gestos. –A més -afegí una altra eina-,et passes el dia colpejant-ho tot.

El martell es va sentir trist i frustrat. Està bé, marxaré si això és el que voleu. ¿Qui es proposa com a president?.

-Jo, es va autoproclamar el cargol –D’això res de res –van cridar varies eines. Només serveixes si dones moltes voltes i això ens endarrereix tot.

-Seré jo –va exclamar el paper de vidre- -¡Mai!-va protestar la majoria. Ets molt aspra i sempre tens friccions amb els altres.-

-¡Jo seré el pròxim president! –va anunciar el metro. -De cap manera, et passes el dia mesurant als altres com si les teves mesures fossin les úniques vàlides – va dir una petita eina.

Estaven embrancats en aquesta discussió quan va entrar el fuster i es va posar a treballar. Va utilitzar totes i cada una de les eines en el moment oportú. Després d’unes hores de feina, els bocins de fusta apilats a terra van ser convertits en un preciós moble a punt per a entregar al client. El fuster es va aixecar, va observar el moble i va somriure al veure el bé que havia quedat. Es va treure el davantal de treball i va sortir de la fusteria.

Immediatament la Assemblea es va tornar a reunir i les alicates van prendre la paraula: “Estimats companys, és evident que tots tenim defectes però acabem de veure que les nostres qualitats fan possible que es puguin fer mobles tan meravellosos com aquest”. Les eines es van mirar les unes a les altres sense dir res i les alicates varen continuar: “són les nostres qualitats i no els nostres defectes les que ens fan valuoses. El martell és fort i això ens fa unir moltes peces. El cargol també uneix i dóna força allí on no actua el martell. El paper de vidre llima allò que és aspre i poleix la superfície. El metro és precís i exacte, ens permet no equivocar les mesures que ens han encarregat. I així podria continuar amb cada una de vosaltres.

Després d’aquelles paraules totes les eines es van adonar que només el treball en equip les feia realment útils i que havien de fixar-se en les virtuts de cada una per aconseguir l’èxit.