10 d’abr. 2018



Unes paraules... Per Pensar



A vegades els alumnes dels nostres cursos ens fan arribar relats tant inspiradors com aquest.

La frase és:

No t’ho creguis , observa, comprova, verifica en la teva vida i en el teu cos.

LA HISTORIA DEL MEU MARIT (JM)

Vagi pel davant de què el JM ha estat sempre incrèdul i molt crític cap al tema de la programació mental, la força de la ment o els cursos de l’art de viure.

Un dia el JM, va dir-me que tenia una molèstia a la cama, que se li va anar agreujant en una setmana. Va anar al metge i de seguida li van dir que no era muscular sinó vascular. Li van fer proves urgents i li van diagnosticar un coàgul a l’arteria; a l’alçada d’una mica per sota del genoll dret. Que s’havia d’operar urgent però que no era res important. Van explicar la tècnica i era senzill (una hora i mitja de quiròfan em van dir). Ell va preguntar: m’hauran de tallar la cama? I els metges es van riure de l’ocurrència.

En 4/5 dies el van operar i a quiròfan, encara els metges no saben els motius, tot es va complicar i el canvi en aquests pocs dies de la situació de la cama fou brutal. L’operació va durar més de 5 hores. En acabar em van cridar i em van informar de què “no havien pogut fer res més per ell” i que estava a semi-crític amb la cama en “risc”. Que deixaven, perquè era divendres, durant tot el cap de setmana un quiròfan preparat perquè al mínim canvi, tallessin la cama.

Jo em vaig venir avall; al meu pare ja li havien tallat la mateixa cama i pel mateix lloc per un tema de diabetis i jo sabia perfectament la qualitat de vida que quedava, i vaig necessitar ajuda mèdica.

Al cap d’unes hores el van pujar a planta i el vàrem poder veure’l. Només entrar a l’habitació, i en veure la família, es va posar a plorar desconsoladament. Jo vaig fer fora tothom (fills, germana,...) i quan vàrem estar sols li vaig dir que si els metges no pensessin en què hi hagués alguna possibilitat ja li hagueren tallat quan estava anestesiat i que per tant i com que les 48 hores següents eren crucials, que si li semblava fes una “Programació mental” i que s’anés repetint com un mantra que salvaria la cama i que se li estava curant. I en plena desesperació, ho va fer, incessantment, constantment.

Al cap de 4 dies, els metges van donar-li la notícia de què havia salvat la cama, encara que amb algunes limitacions (no pot córrer). No pot córrer més de 50 metres, però camina per prescripció mèdica 12/14 km al dia, esquia, neda, condueix i fa una vida absolutament normal.

A més va tenir una complicació a quiròfan i és que el van haver de sondar-lo ràpid quan es va complicar l’operació i van provocar que la bufeta es col·lapsés i deixés de funcionar. Va estar 3 mesos amb diverses infeccions d’orina i sondat. Cada cop que li treien la sonda, com que no orinava, li havien de tornar a posar.

Tant Puigvert, com la clínica Quiron, van deshauciar-lo i li van dir que aniria sondat de per vida. Que es sondaria ell, dos o tres vegades al dia i ens van ensenyar com.

Ell es va capficar de què no aniria sondat i va fer una segona programació mental; un dia ho va provar i Eureka!!!! I fins avui.

Em diu que va fent la programació mental de recordatori.

imatge 1




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada