10 de nov. 2015


V
Unes paraules...

El meu pare

El meu pare va morir amargat fa ja 5 anys.
Ell va marxar de casa quan jo tan sols tenia 14 anys, dient que volia viure la seva pròpia vida, ho va fer tot i que no teníem res per viure ni res per menjar, ens va deixar sols amb la mare.
Va ser alcohòlic, encara que deia que podia deixar de prendre en qualsevol moment.
Mai em va abraçar perquè els homes no demostren tendresa.
No va jugar amb mi ni amb els meus germans perquè això no era ben vist.
No sabia res de mi, però, quan m’equivocava, era implacable amb mi.
Deia que treballava per a la seva família, no obstant això, en la pràctica érem l’última de les seves prioritats.
Durant anys ho vaig ressentir. Vaig marcar amb aquesta rancúnia totes les meves il·lusions i vaig fer més frustrants les meves desil·lusions.

Un dia em vaig casar amb una dona meravellosa i em vaig prometre que no seria com ell.
Pensava que ser bon pare era tractar bé als meus, donar-los el que pogués i estar amb ells quan em necessitessin.

Un dia li vaig preguntar a la meva esposa perquè els meus fills no em feien cas a mi, sinó a ella. Volia esbrinar perquè els nens no gaudien estant amb mi.
- Saps?, em va respondre. Quan estàs amb ells ho fas més perquè és la teva responsabilitat i no perquè sigui el teu privilegi. Els teus fills gaudiran de tu només quan tu gaudeixis d’ells.
Em vaig adonar que era tant el meu ressentiment i el meu desig de ser diferent del meu pare que m’estava semblant a ell.

El meu pare no estava a la casa per borratxo i jo per responsable.
Ell era llunyà perquè els nens eren cosa de dones i jo perquè volia ser estricte i educar-los bé.
Llavors vaig començar a descobrir les meravelles de passar el temps amb els meus fills, a jugar amb ells, a integrar-me a la seva dia. Vaig deixar d’intentar que ells fossin com jo esperava, i vaig començar a apreciar més el que ells eren.
Em vaig permetre inspirar-me amb la seva alegria i espontaneïtat. Vaig adonar-me que jo podia créixer amb ells. Ja no m’esforçava per ser l’adult que ho sabia tot, més bé m’inclinava a ser més la persona que vol ensenyar, però que també està disposada a aprendre. Que no sols sap donar, sinó que sap rebre.

Això no ha estat fàcil. Encara em descobreixo autoritari, llunyà, rígid, impulsiu. Llavors recordo que això no és el que sóc i m’obro novament al regal de la vida, dels meus, de la meva esposa i dels meus fills.

Avui, dia del pare, celebro la meva oportunitat de ser pare, les abraçades dels meus fills, els exèrcits de nans que creen casos de fantasia, que trenquen els nostres esquemes a punta de somriures i indolències.
La infància del meu pare va ser més dura que la meva. Li van ensenyar que la vida era una càrrega. Ell per al seu pare va ser una càrrega. No va conèixer la tendresa ni el suport, ningú es va sentir orgullós d’ell i ell tampoc va aprendre a sentir-se orgullós de si mateix.

Papà, abans que et marxessis hagués volgut dir-te que, per a mi, igual que per a tu, ser un nen no va ser fàcil, però més difícil ser adult si encadeno la meva vida i la dels meus a les rancúnies i als fantasmes del passat.
Vull perdonar-te, donar-te la llibertat en el meu cor de ser un bon pare, reconèixer que a la teva manera vas fer el millor que vas poder amb la teva vida.
Sé que vas sentir el dolor dels teus propis errors. No em serà fàcil convertir en àngels els meus fantasmes, però obriré amb determinació les portes de l’acceptació i la gratitud.
Papà, em sento orgullós de tu, perquè sense tu jo no seria el que sóc, perquè la teva vida em va ajudar a trobar el meu camí, el teu dolor em va ajudar a evitar el meu, les teves qualitats floreixen en mi i valoro com un tresor haver-les heretat de tu.
Avui et convido que et reconciliïs amb el teu passat, que valoris allò bo en la teva vida, que agraeixis als qui han aportat el que ets avui.
Si tens dolor amb el teu pare dóna’t el regal de perdonar, si ets pare.
Si us plau no et perdis el regal de gaudir els teus fills.

Un pare
Equip d’ÀGAPE
Imatge 1

Cap comentari:

Publica un comentari